La veu com a instrument

El nostre cos està proveït d'un instrument natural que ens permet comunicar-nos amb altres éssers humans a través de la producció de sons dotats de sentit i sensibilitat. La veu és el producte de la posada en marxa d'aquest complex sistema d'òrgans perfectament sincronitzats que a través de quelcom tan bàsic om l'aire és capaç de crear missatges tan complexes com una melodia o la combinació de fonemes que componen una paraula.

Com funciona la teva veu

Quan abordem la veu com un instrument natural que forma part del nostre cos, realment no ens referim a ella com un únic instrument sino a dos: un de vent i de corda. Des d'un punt de vista anatòmic, la veu és el producte d'una estructura, l'aparell fonador, que si bé funciona com una unitat es divideix en tres parts:

Elements respiratoris (corresponen a l'instrument de vent). Són la tràquea, els bronquis, els pulmons, el diafragma, la caixa toràcica, els músculs intercostals... Tots aquells òrgans que intervenen en l'entrada i sortida d'aire del nostre organisme.

Elements fonadors (corresponen a l'instrument de corda). Són els elements encarregats de produir la veu. Estrictament la veu es genera en un únic punt de la laringe: les cordes vocals. I, en concret, en l'espai que queda entre elles (la glotis) i pel qual l'aire haurà de passar en el seu recorregut de tornada cap a l'exterior, exercint major o menor pressió i fent que les cordes vocals vibrin al seu pas.

Elements articuladors (es corresponen amb la caixa de ressonància d'aquests instruments). Just abans de sortir a l'exterior, l'aire, que ja ha estat transformat en so gràcies a la intervenció de les cordes vocals, adquireix un dels seus trets més característics: el timbre, quelcom que fa diferent cada veu. A més a més, aprofita aquestes cavitats supraglòtiques (per sobre la glotis) per augmentar la seva ressonància. Intervenen en aquest procés el paladar, la llengua, els llavis i fins i tot les dents.

L'anatomia del so

La producció de so és la conseqüència d'una predisposició orgànica específica de la nostra anatomia. Aquells elements respiratòries, fonadors i articuladors estàn dotats d'unes característiques molt concretes per què, gràcies a la seva perfecta sincronització, puguem imprimir al so dels tres trets característics: el to, el volum i el timbre.

Cada part de l'aparell fonador està preparat perquè el cantant, havent pres consciència de les seves funcions, pugui arribar a dominar-les des del punt de vista físic. Si hi ha alguna cosa que has d'assimilar des del principi és que en el cas de la veu, instrument i instrumentista són una mateixa cosa.

En el nostre aparell fonador, especialment en la part respiratòria, hi ha nombrosos òrgans que no són més que mers tubs de conducció d'aire com la tràquea, manxes de contenció com el diafragma o músculs que possibiliten una major capacitat de contingut en els nostres pulmons. En termes estrictes, són una eina. No obstant, forma part de nosaltres, no podem desvincular-nos d'ella i, per tant, hem d'aprendre a utilitzar-la amb precisió des de l'interior.

Altres parts de l'anatomia del so, però, ofereixen molt més marge de treball i caldrà tenir-les molt en compte a l'hora de posar en pràctica exercicis per a la millora de la tècnica vocal. Si el domini de la respiració és important, el control sobre els elements articuladors de l'aparell fonador també es mereix una menció especial.

És el cas, per exemple, de la cavitat bucal. Aquest és el principal ressonador del cos humà i dos dels seus protagonistes són els llavis i la mandíbula. Ells són, en gran mesura, els responsable de la definició del timbre de veu o de la producció de sons més greus o més aguts en funció de la seva col·locació i el seu grau d'obertura. Així, per exemple, sabem que per emetre sons aguts necessàriament caldrà obrir més la boca per que per emtre sons greus, cosa que també passarà si el que volem és donar-li una major intensitat (volum) a la veu.

Una transformació gairebé màgica

En la nostra vida quotidiana emetem sons de forma constant. Parlem, riem, plorem, gemeguem, ens comuniquem, ens relacionem i en rares ocasions som conscients del procés que s'està desenvolupant perquè això sigui possible.

Cantar és diferent. Almenys fer-ho de forma professional. Cant exigeix un grau de consciència superior, sentir l'aire a l'entrar als pulmons i al pujar; al vibrar en les nostres cordes vocals, al ressonar a l'interior dels nostres caps i al sortir disparat en un torrent d'emocions projectades cap a l'exterior. Cant és molt més que comunicar de forma inconscient. És transformar una simple alenada d'aire en sentiment. És transmetre i no només emetre. I això és el que aprenem a fer en Espai Coriveu ;).